El 2005 Jan-Mari Carlòtti va dedicar aquest magnífic disc (com tots els seus) al llibre fundacional de la poesia de Robèrt Lafont. L'obra de Lafont és immensa i inesgotable, així que millor no intentar analitzar-la i escoltar un dels seus poemes més coneguts que ens explica el poder de la paraula i, segurament, de la seva ànsia insaciable d'escriure... ( Ai! Havia dit que no l'analitzaria. Perdoneu!)
Vaquí el text:
Lo sol poder es que de dire.
Dire doç: una aranha
penchena lo solèu
sus lo pont de l'aubèta.
Dire fèr: la montanha
es una frucha amara
qu'enteriga lei sòrgas
Dire larg: la marina
a pausat sei doas mans
sus l'esquinau dau mond.
Dire amic: l'amarina.
Ma lenga es davant ieu
nusa coma una dròlla.
I a de paraulas que dobrisson
pelha traucada de lausetas auròra.
I a de paraulas qu'an vergonha
viech d'ase uflat de nuechs sagnosas
leis òrtas
I a de paraulas desgaubiadas
tira la nifla Joan de Milhau.
I a de paraulas fòrça vièlhas
jorns consirós d'auba nafrada.
I a de paraulas desmembradas
Paratge blau coma una abelha.
E i a l'amor d'aqueu lengatge.
Nuèch mon vièlh clòt pestèus estèlas
i a de camins crosant crosant
dessús la mapa deis Ensenhas
e vira la clau dins leis vernhes
la clau dei terras de Sant-Jaume.
Ma lenga monta au cèu
coma un arbre d'agòst.
A petició popular una adaptació catalana no literària, o sigui, només per ajudar a entendre:
L'únic poder és el de dir
Dir dolç: una aranya
pentina el sol
sobre el pont de l'albeta.
Dir fer: la muntanya
és una fruita amarga
que escarritxa les deus.
Dir llarg: la mar
ha posat ses dues mans
sus l'esquena del món.
Dir amic: el vímet.
Ma llengua és davant meu
nua com una noia.
Hi ha paraules que obren
parrac traucat d'aloses aurora.
Hi ha paraules que tenen vergonya
albergínia inflada de nits sagnoses
les hortes.
Hi ha paraules maldestres
treu els mocs Joan de Milhau.
Hi ha paraules molt velles
jorns consirosos d'alba nafrada.
Hi ha paraules oblidades
Paratge blau com una abella.
I hi ha l'amor d'aquell llenguatge.
Nit mon vell clot pestells esteles
hi ha de camins entrecreuats
dessús el mapa de les Ensenyes
i gira la clau dins els verns
la clau de les terres de Sant Jaume.
Ma llengua puja al cel
com un arbre d'agost.
Hi ha dos o tres versos que no m'acaben de convèncer. S'accepten suggeriments.
Hola Quim, m'hi he perdut força, però el que he entès m'agrada molt. Has pensat en penjar la traducció?
ResponEliminaÉs que l'hauria de fer jo, i a mi em va més la narrativa, però potser tens raó. Hi pensaré. Gràcies per llegir-me.
ResponEliminaDit i fet.
ResponEliminaTraduïda, perfecte, gràcies.. Tot i traduïda jo personalment l'he hagut de llegir més d'un cop.
ResponEliminaNo estic dacord en algo:
Segur que tens la nena més bonica del món??
Es que jo això també ho dic,i crec que hi han algun spares i mares que també, i llavors hi hauria algo que no encaixaria, no??
Per cert, la foto està molt bé..
Sí, segur que tinc la nena més bonica del món, i segur que no és pas contradictori amb les opinions d'altres mares i pares. Ara, o ets una Carme diferent de la que m'imagino o no sabia que havies tingut una nena !!
ResponElimina