Champeiradas

Quan arriba el moment de començar un bloc una de les coses més difícils és triar-ne el nom. Me n'havien passat un quants pel cap: Blòc, Bl'òc, Bl'ÒC, Blòc de literatura occitana contemporània, Sus la talvera... Finalment he fet un plagi i em quedo amb una variant del títol del primer llibre que comentaré. Li demano des d'aquí a Joan Ros que si mai llegeix aquest bloc sàpiga dispensar-me d'aital atreviment.

Champeirar és un verb occità, en la seva forma alvernesa. Frederic Mistral en dóna diferents accepcions dins Lou tresor dou felibrige ( el millor diccionari occità publicat fins ara), les que ens interessen són: "Buscar algú o alguna cosa dins els camps, recercar amb aviditat" i també "reunir coses esparses". A la contraportada de Champeiradas, Joan Ros ens defineix champeirar com "rodar pelh campèstre, un autre biais d'èsser sus la tauvena (la talvera)".

Un dels noms descartats per al bloc era precisament "Sus la talvera". La talvera són els marges, els espais sense conrear enmig dels camps treballats. Joan Bodon, un dels escriptors occitans més importants del segle XX, va escriure un poema que començava "Es sus la talvera qu'es la libertat...". La talvera doncs és l'únic espai deixat per França a la llengua i la cultura occitanes que només han pogut sobreviure i desenvolupar-se en els espais oblidats de la societat, als marges. És en aquests marges que cal anar a collir, a buscar, a reunir la literatura occitana.

Una introducció una mica llarga, però segurament necessària per aquelles persones que arribin aquí sense un coneixement previ de la cosa occitana. És això que vol fer aquest bloc, buscar i recollir la literatura occitana contemporània, la més recent, i comentar-la sempre des del meu punt de vista; segurament la cagaré fins a dalt de tot en la majoria dels meus comentaris, i espero que gent molt més sàvia que jo tingui a bé de venir a esmenar-me´ls sempre que calgui.

El primer llibre que comentaré és el que m'ha donat el títol: Ros, Joan (2005). Champeiradas. IEO ("A tots", 169).

És la primera obra literària publicada per Joan Ros. És especialment destacable que ens arriba d'Alvèrnia, una regió occitana amb poques veus potents dins la literatura occitana recent. És un recull de sis novèlas (conte llarg) que podria semblar en principi un llibre més d'anècdotes de la vida al camp occità, gènere excessivament present dins la literatura occitana. Aquesta és la impressió que ens fa al primer cop d'ull La fèira de Baracavila, que ens explica com uns amics d'un petit poble d'Alvèrnia van d'excursió a una fira agrícola prop de Rodés. És molt més que això. Baracavila és al bell mig d'Occitània. És el punt de trobada de tot el país. Allà els amics es sorprenen del patuès tant bonic que parlen els ocupants de la taula del costat, que vénen de la Bigòrra. Ens trobem dins un altre dels temes introduïts per Bodon a la literatura occitana: els "occitans sens lo saber". Ens trobem amb gent que VIU dins de la cultura occitana encara que no ho sospiten, que PARLA la llengua encara que no en sàpiga ni el nom. D'aquesta manera Joan Ros defuig el "mal de llengua", el malestar que afecta els occitanistes i els escriptors occitans com a mínim des de Mistral, l'angoixa de veure com l'ús social es va perdent i aboca al buit existencial una cultura sencera. El llibre de Joan Ros es situa de manera subtil en un dels eixos temàtics més importants de la literatura occitana i ens porta del "mal de llengua" a la "joia de la llengua", de l'angoixa d'allò que s'esvaeix a l'alegria per allò que es viu, es descobreix o es recupera. És una nova manera d'encarar-se a la situació occitana que trobem molt més reflectit dins la música ( en La Talvera, Joanda, Lou Dalfi,...) que en la literatura, almenys fins ara. La cultura occitana deixa de ser allò que es perd per esdevenir-se allò que es belluga, que crea, que viu, en una nova mirada cap el futur.

Tot això queda molt més clar en la segona novèla, L'espicièr de ves Montfarrand; una esmena a la totalitat de la gran obra de Joan Bodon Lo libre dels grands jorns. L'autor ens ho diu ben clar: "- Perqué davalère a Clarmont?...Clarmont-Farrand. Clarmont d'Auvèrha... se demandava lo Joan a la debuta de son libre deus Grands Jorns. De segur, quo-es pas vès Clarmont qu'auriá degut davalar, mas ben vès Montfarrand, Montfarrand l'Occitana.". Si el llibre de Joan Bodon gira sobre la mort personal i la col·lectiva, el relat de Joan Ros el capgira de dalt a baix. El seu protagonista, Albèrt Bodinhon ( Bodinhon és un diminutiu de Bodon.), no va a Clarmont-Farrand a morir, sinó a viure. I és precisament gràcies a l'occità que se´n surt, amb un final ple de futur que no revelarem aquí.

Els dos primers relats, centrats en l'occità, conformen la primera de les tres parts del llibre Païsadas. La segona, Finistèrras, també constà de dues novèlas, centrades en dues llengües cèltiques: el bretó i el còrnic. La primera, E ti ar moko, és en part autobiogràfica i ens explica la vida d'un immigrant occità a Bretanya. La segona, Respilida, comença el 1777 amb la mort de la darrera còrnicoparlant, Dolly Penthreath, i acaba el 1977 amb les primeres paraules d'una nena, Áine, en un nou cant d'esperança i futur per les llengües amenaçades fins i tot en el pitjor dels escenaris possibles.

La tercera part, Limes (llots), es dedicada a algunes actituds de persones que creuen defensar les seves llengüe,s però en realitat les seves tries en la manera de fer aquesta defensa acaba sent més perjudicial que positiva. A Lo sauvador assassin el protagonista, Agostino Scopel, converteix en l'objectiu de la seva vida salvar una variant de retoromànic d'una petita vall dels Alps, cosa que el fa caure en un hiperlocalisme estèril que deixa la seva obra en un magnífic monument funerari. A Champeirada, Karl-Heinz Preiser, medievalista de Prússia Oriental, s'interessa per la Renaixença occitana. Després de passar per Alvèrnia acaba publicant el seu llibre sobre Regis Michaliàs (poeta alvernès de començaments del segle XX) mentre lluita a Barcelona dins les Brigades Internacionals. Al mateix temps les revistes felibrenques d'Alvèrnia remarquen el seu apoliticisme.

Pel que fa a l'estil ens trobem amb un llibre ben escrit, de lectura amena. Una llengua molt natural, un alvernès fàcil de llegir per un lector avesat als altres dialectes occitans. Una llengua que sense deixar de ser alvernesa no fa bandera i accentua les diferències, sinó que busca inserir-se en el tronc comú.

En el proper apunt intentaré aprofundir una mica més en l'obra de l'autor i comentaré el segon segon llibre: Ciutats (2008).

Si m'heu llegit, feu-m´ho saber, ataqueu-me, critiqueu-me, deixeu-me els vostres comentaris, si us plau. I si volueu comprar el llibre a la botiga d'Ideco.

Bon any nou!