Ciutats

Ciutats és el segon llibre publicat per Joan Ros. Publicat el 2008, també dins la col·lecció A tots de l'Institut d'Estudis Occitans. És una novel·la autobiogràfica, ben feta i de lectura agradable. Hi podem assistir als primers anys i a la formació de l'autor i treure´n molta informació sobre la seva vida. Joan Ros estructura la seva obra sobre les diferents ciutats on va viure. Nascut a Nimes, passava els estius a la casa dels avis, en un poblet alvernès. És aquí on entra en contacte amb la llegua occitana que als anys 50 era encara hegemònica en la vida quotidiana de la ruralia alvernesa. És aquí que veu per primer cop, sense fer-li gaire cas una pintada que deia "Occitanie libre!". Els avis materns eren de Lió, i probablement sigui a partir d'aquí que es desperta el seu interès per l'arpità, llengua sobre la qual ha publicat alguns articles en la revista Parlem!, on publica periòdicament articles sobre autors occitans d'Alvèrnia, sobre altres llengües minoritàries o petites narracions.

La revista Parlem!, que acaba de treure el número 100, és una revista modesta però amb un contingut molt interessant. És, en certa manera, el portaveu de l'occitanisme a Alvèrnia. A més a més, en podeu trobar tota la col·lecció escanejada a www.macarel.net. Estaria molt bé que altres revistes més importants d'Occitània també es posessin a la feina en aquest camí.

Si em permeteu, estructuraré els meu comentari sobre el llibre d'una manera una mica diferent, a partir de la relació de l'autor amb la música. És en el període dels anys 60 i 70 quan arriba l' adolescència i la joventut de Joan Ros - o si ho preferiu del protagonista de la novel·la - i no podem perdre de vista que són uns anys especialment importants en la història de la música. En els primers capítols del llibre, durant la seva infantesa, ja hi trobem música, però és la música que escolta la seva mare, els cantants francesos populars als anys 50.

El primer que ens explica de la seva arribada a la adolescència és com el seu germà gran li fa descobrir Elvis Presley, King Creole és el primer single que el seu germà compra i porta a casa i d'aquesta manera s'independitza de la música de la mare. El símbol del pas a l'edat adulta és quan compra un LP de Chuck Berry, amb Johnny B Goode.  Quan l'escolta es diu: "Aquò es d'aquela musica que me chau jogar". Amb el seu germà gran es mouen dins l'ambient dels grups de rock de Nimes, en coneixen els membres i, gràcies a això, poden sentir els discos que van arribant d'Amèrica.

A l'estiu, a Alvèrnia, amb el grup d'amics escolten discos en un tocadiscos portàtil. A les festes majors dels pobles els darrers èxits del rock es barrejaven amb les borreiás o altres balls tradicionals, els instruments més nous amb la cabreta, l'anglès amb l'occità. Arribats a 1965, el seu germà es treu el carnet de conduir i van d'excursió a Lo Puèi, la ciutat més gran de la zona. Van a buscar discos. Ens explica com va trobant molts discos de folklore alvernès. Finalment acaben robant l'última novetat dels Rolling Stones: Paint it black. Però el disc arriba a casa tot ratllat per la manera com l'han portat amagat.

Amb el maig del 68 descobreix el Jazz. Tornant d'un festival de Jazz, al cotxe d'uns coneguts escolta per primer cop Martí.

Uns anys després va als Estats Units a ampliar estudis, durant un any, a San Francisco. Aquí farà la descoberta i aprofundiment del folk americà.

Tornat a París descobreix una petita botiga que és com un museu, amb vells discos de música tradicional alvernesa i vells instruments. Poc a poc va col·leccionant els discs, sense saber per què. És com si alguna cosa el cridés, amb petits senyals que van apareixent en el llibre: la pintada, la cançó de Martí, el professor que els explica què és el patuès...

Finalment serà durant el servei militar a Bretanya on un discaire amatent al nou folk bretó (i amb molt bon gust!) li fa descobrir dos tresors de la discografia occitana, un disc de Rosina de Pèira ( el primer probablement) i el primer disc de Mont-Jòia, són aquestes dues meravelles que el faran despertar, que el faran lligar el seu esperit de modernitat amb les arrels que el temptaven de feia temps, que el faran descobrir la seva identitat occitana despertant-se de la matrix francesa. Tots els occitans conscients et parlen del dia del seu despertar, i per a Joan Ros, com per a molts altres, va ser la Nòva Cançon que va fer de despertador. (D'altra banda, després d'escoltar aquests dos discos no crec que ningú pogués resistir a fer-se occità!). Són aquests discos que el fan quedar amb altres occitans desplaçats a Bretanya i començar a moure´s dins dels medis occitanistes. I així acaba el llibre.