Natanael jos lo figier - Marcela Delpastre

Marcela Delpastre (1925-1998). La gran poetessa del Llemosí. Sempre va viure a la seva granja, en contacte amb la natura i la vida tradicional del camp occità, una vida rural en decadència, uns poblets que van perdent els seus habitants, una forma de vida mil·lenària que desapareix. La seva poesia és una força tel·lúrica, una força que neix de les profunditats de la terra, de les roques, dels arbres, dels animals, de la natura. Una poesia gairebé animista, amb una dimensió mística de connexió amb la natura. Una poesia que dóna veu a aquells que no en tenen.

NATANAEL JOS LO FIGIER

Disetz que chante que sui niure.
Ai pertant pas buegut de vin. Coma seriá sadol?
Degun m'a pas versat de vin, mai quand passava tras la preissa e que lo jus niulava clar.
Mai quand trauchava las vinhas, que lo perfum ne'n trascimava, de la grapa o be de la flor.
Degun m'a pas versat de vin, e ne's verge mon veire, tanplan lo cròs de mas doas mans, e ma lenga e mas babinhas, dau vin que chanta.

Chante, pertant. Ieu chante.
Ieu chante per tot çò que chanta, mai per çò que ditz res. Çò qu'auvetz pas, que beleu chanta.
Per 1'auceu e lo vent e la fuelha nainada. E per la votz de l'òme entre sa jòia e sa dolor.
Per la faina crebada e la mar de nivols. E quitament per las peiras, lo sable priond,
1'aubre espetat, 1'erba sejada, e per la fin sens fin dau temps,muts dempuei tant de temps
que degun ne'n sap pus la traça.
Chante! E sui sadol segur, sui niure dau perfum de la vinha en flors e de 1'odor dau vin.

*******

Chante per tot çò que chanta.
Que z'auvetz be. Que s'auvetz pas.
Coma la granulha que chanta la prima sus quauqua fuelha d'aiga.
Es qui quilhada, a flor de 1'aiga.
Sa jauta se ufla, barra 'n uelh, e fai ausir sa chaçon de tendresa, de joia, d'esper a plena comba.
Es quilhada. Se ufla. Se'n fot be mau d'esser lo buou! Se'n fot be mau de pena vacha!
Granulha sia, benaürosa de 1'esser.
Chanta 1'amor dau fons de 1'arma.
E ieu tanben, chante parier.

Lo rossinhol, per çò que chanta?
Tota la nuech, lo país duerm, e 1'auceu chanta.
Se chanta se, tota pluma, tota vita.
E son alen ten lo país coma cent musicians que jugarian
ensems
lo mesme chant, la mesma jòia.
E la fuelha muda, e 1'aubre, e la forest, la terra endurmida,
tota la nuech dins sa bufada
chanta.
E lo ciau coma un fum ressona - coma un fum, coma un fiau e 'na corda d'argent,
e la nuech tota entiera
chanta.

Delpastre, Marcela (2001). D'una lenga l'autra. Las edicions dau chamin de Sent Jaume.
NATHANAEL SOTA LA FIGUERA

Dieu que canto que sóc embriac.
Per això no he begut pas de vi. Com en seria sadoll?
Ningú me n'ha donat de vi, ni tan sols quan passava darrera la premsa i que el suc rajava clar.
Ni tan sols quan travessava les vinyes, que el perfum en vessava, dels grans o bé de la flor.
Ningú me n'ha donat de vi, i n'és verge el meu got, també els palmells de les dues mans, i la meva llengua i els meus llavis, del vi que canta.

Canto, per tant. Jo canto.
Jo canto per tot çò que canta, a més per çò que no diu res. Çò que no sentiu pas, que potser canta.
Per l'ocell i el vent i la fulla bressolada. I per la veu de l'home entre sa joia i sa dolor.
Per la mostela morta i la mar de núvols. I fins i tot per les pedres, l'arena pregona,
l'arbre esclatat, l'herba segada, i per la fi sens fi dels temps, muts des de tant de temps
que ningú ja no en sap el rastre.
Canto! I sóc sadoll segur, sóc embriac del perfum de la vinha en flors i de l'olor del vi.

***

Canto per tot çò que canta.
Que ho sentiu. Que no ho sentiu pas.
Com la granota que canta la primavera sobre alguna fulla d'aigua.
És aquí dreçada, a flor de l'aigua.
Sa galta s'infla, tanca un ull, i fa sentir sa cançó de tendresa, de joia, d'esper a plena comba.
És dreçada. S'infla. Se li'n fot d'ésser el bou. Se li´n fot de cap vaca!
És granota, benaurada de ser-ho.
Canta l'amor del fons de l'ànima.
I jo també, canto igualment.

El rossinyol, per què canta?
Tota la nit, la contrada dorm, i l'ocell canta.
Es canta a ell matell, tota pluma, tota vida.
I el seu alè amara la contrada com cent músics tocant ensems
el mateix cant, la mateixa joia.
I la fulla muda, i l'arbre, i la forest, la terra endormida,
tota la nit dins sa bufada
canta.
I el cel com un fum ressona - com un fum, com un fil i una corda d'argent,
i la nit tota sencera
canta.

Intent d'adaptació catalana: Jo mateix