Carles Camprós - Soleu Roge - Crònica per BTV

El meu debut a la TV. Quins nervis!


Aquí teniu la meva intervenció a l'Infòc de BTV.

Més o menys s'explica el mateix que trobareu més avall a l'entrada de Camprós, però en occità.

Joan Bodon

Joan Bodon va ser, probablement, l'escriptor occita més important del segle XX. Aquest excepcional documental enregistrat l'any anterior a la seva mort ens permet veure´l i escoltar-lo. És excepcional poder-lo veure a les concentracions del Larzac al costat de Robèrt Lafont!

Taller de literatura occitana al CAOC

Carles Camprós - Soleu Roge

Avui ens toca parlar de Carles Camprós. Nascut a Marsella el 1908, va morir el 1995. Va ser el gran ideòleg de l'occitanisme dels anys 30, des de la revista Òc, publicada llavors a Barcelona va llençar la seva idea, molt avançada per l'època, d'un federalisme europeu que superés els estats i permetés la reunió dels pobles dividits en diferents estats. Va ser un ferm defensor de la idea que catalans i occitans formaven un sol poble. El 1935 va ser el precursor de l'occitanisme polític amb la fundació del primer partit nacionalista occità, el Partit Provençal. Durant la Segona Guerra Mundial va lluitar dins la resistència contra el nazisme.

Fou a més un gran lingüista i especialista en lírica trobadoresca. Però allò que més ens interessa avui és la seva obra literària. És una obra poc extensa, uns quants llibres de poesia i un llibre de contes, Soleu Roge (1984), que és una meravella. Els contes de Soleu Roge van ser escrits entre 1939 i 1947, en plena guerra o tot just acabada. Alguns es van publicar en revistes, altres van ser inèdits fins que es van recollir per a la seva publicació el 1984.

Són contes ambientats dins la ruralia, com bona part de les obres de la literatura occitana, però són contes més aviats psicològics. L'objectiu de Camprós no és descriure la vida del camp, les tradicions antigues, l'esplendor dels paisatges occitans. El seu objectiu és parlar-nos de les persones que hi viuen, de la seva vida, una vida dura. Camprós s'endinsarà dins els personatges per mostrar-nos els mecanismes mentals que des d'una vida de solitud, molts cops de misèria, d'amors no correspostos, de desigs inassolits, d'avarícia o d'enveges amagades ens porten a desenllaços terribles. A Soleu Roge, Occitània no és un verd paradís, és un escenari on el roig del sol inclement del cim de l'estiu, que ho asfixia tot,  es barreja amb el roig de la sang que raja abundant i sense aturador. Un escenari d'assassinats, violacions, massacres... Soleu Roge és un llibre que no us deixarà indiferents.

Aquí teniu l'inici de la meva versió catalana del primer conte: Lo penjat.

El penjat

El Ventura caminava, alegre, empès pel sol ixent que li premia l'esquena. Havia deixat el mas dins la frescor del matí i davallava al llarg del camí perfumat d'àspid. Es va aturar davant una figuera i va collir una de les fruites que feien la gota. La va obrir per la meitat, va mirar el roig de sang al voltant dels granets, va alçar davant dels seus ulls els dos trossos balancejants i es va donar una doble becada de mel. Per darrere, el sol rinxolava els seus cabells i enrossia el borrissol fi que li cobria les galtes. Després es va encaminar de nou...

La brisa del matí que alenava amb el sol, lleugera, inflava per moments, sobre les costelles i els braços, la camisa del Ventura i empenyia el jove dolçament.

El camí estava sembrat de petites llambordes blanques on un grill amagat s'hi oblidava encara, tot cantant, i de còdols cendrosos on llagostes grises, de sobte, s'envolaven desplegant sobre un fil de solellada un espurneig d'aletes vermelles, blaves o grogues.

Les oliveres del costat de muntanya, enlairades, sobre el cap del jove, començaven de filtrar la resplendor del sol al mateix temps que un cigaló assajava algunes ronques notes per fer la cort a una cigaleta silenciosa i confosa amb l'escorça de l'arbre. De l'altra part del penjal, les vinyes davallaven, verdejants, sense malalties, fins als límits de la Veire. El Ventura anava a tallar mill d'escombra, allà, a la plana on la terra és fèrtil, de l'altre costat de la carretera on s'acaba el camí.

Estava content, el Ventura. Esperava retrobar aviat la seva xicota, la Ireneta, que passava cada dia per la carretera en bicicleta per anar a costura a vila, a dues llegües del seu poblet.

A aquesta hora, en efecte, la Ireneta partia de casa seva, ben mudada, bufona com la primavera. Res era més lleuger sobre la bicicleta. Del poblet a la vila el camí davallava a poc a poc. La Ireneta havia posat al seu cistell tot allò que era necessari per a la feina i no havia pas oblidat les tisores, que n'estava orgullosa de tant bones que eren per tallar. El vestit, que li deixava tots els braços nus als petons del sol i del vent, flotava descobrint les seves joves cuixes, cosa que feia dins els fossats com una llarga carantoina al llarg de les herbes verdes que es plegaven sota les gotes de rosada. Abans de prendre la plana la carretera corria per una coma estreteta entre els pins, les alzines i els roures. A vegades un llarg pi es retorçava sobre el cap de la noia i deixava caure algunes agulles perfumades; després un roure s'estremia quan se li escapava un aglà verd que un jove esquirol sorprès abandonava. Un conill va dreçar una orella fina amb un ull atencionat i va desaparèixer darrere una mata al costat d'un genibre, deixant el seu domini perfumat de farigola. La Ireneta entreobria els seus llavis a l'aire ensucrat d'estams i amarg de resina fresca. Un llangardaix just davant la roda va travessar i la Irene va tenir el temps just de frenar per no esclafar-lo. Sense més preocupacions, la bèstia es girà punxant amb el seu morret verd les herbes rases del voral de la carretera, i, d'un giravolt de la cua, va desaparèixer dins la rosada verda...